Mentre pedalo, carregat amb les alforges plenes de roba bruta, eines i llaunes de conserva, us escolto. Un viatge rere l’altre. Una aventura ara per les illes Svalbard, ara pel Sudd del Sudan; viatjo sense mitjons a bord d’un veler, caminant per l’Àsia o pedalant per Mongòlia. Reconec les veus de cronistes, periodistes, fotògrafs, lingüistes, antropòlegs… Tots ells em resulten familiars, com si fóssim vells coneguts, d’aquells viatgers que et trobes en un cafè o asseguts en un banc davant d’algun paisatge remot del món.

M’il·lusiono com un nen només de sentir les notes de la sintonia i espero amb candeletes les primeres paraules d’en Toni, aquelles que faran de brúixola per saber cap a on ens portarà el viatge durant els minuts següents.

Ara fa tot just un parell d’anys que vau deixar d’emetre el programa en directe i, des d’aleshores, arrossego el telèfon per escoltar un capítol rere l’altre. Així, mentre viatjo amb vosaltres a través de les orelles, observo el món que travesso a cop de pedalada i em sento una mica com en Jordi Canal-Soler o en Francesc Miralles, als qui he tingut la fortuna de conèixer personalment. Miro d’imitar.los i em poso els ulls d’observador per veure amb atenció aquell home que talla plàtans a cop de matxet o la senyora que escombra el jardinet de davant de casa seva amb una escombra feta de pals i branques.

Com ells, com en Joan Antoni i na Laura i la majoria dels vostres convidats, jo també viatjo per justificar el fet d’estar viu en aquest món, perquè no hi ha res que em faci sentir més viu que viatjar.

Cada vegada que penso que d’aquí a unes setmanes hauré escoltat tots els vostres programes em sento trist, com quan s’acaba un viatge de molts dies. Amb una diferència: aquí no hi ha la il·lusió de saber que n’arribarà un altre, perquè ja no hi ha més Viatgers de la gran Anaconda. Entenc, evidentment, que us volguéssiu jubilar i, potser, dedicar-vos a viatjar aprofitant aquesta nova llibertat. Però ens heu deixat orfes d’aventures, de coneixement, d’amor per la nostra llengua i d’un respecte profund per totes les altres.

Encara no he acabat d’escoltar tots els programes i ja us trobo a faltar. Hi ha aventures que mai no haurien de desaparèixer, i em costa entendre com un programa com el vostre no ha sabut trobar una manera de continuar, encara que no fóssiu vosaltres al capdavant.

Mentrestant, la calor apreta i la suor mulla els auriculars per on m’arriben les vostres veus. Se’m barreja el fred dels inuits amb la calor del tròpic i somric, feliç, de saber que estic recorrent tant de món a només quinze quilòmetres per hora.

D’aquí uns mesos, quan comenci un viatge somiat, d’Alaska a Usuahia en bicicleta, tornaré a sentir la sintonia d’Els viatgers de la gran Anaconda i sabré, per un instant, que no viatjo sol.

Gràcies per haver-nos acompanyat durant tants quilòmetres.

Se us troba molt a faltar.

Salut,